Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1880-1900
Joan Serra i Constansó diu que escrivia cartes d’amor al Careto.
No sabem la identitat d’aquesta persona.
Com que es tractava d’uns escrits còmics podria ser que anessin adreçades al Careto que ens descriu el llibre dels Renoms igualadins 1984 a la pàg. 36: “El nostre home menava la tartana que feia el trajecte de Capellades a Igualada i viceversa. Mentre no hi havia el tren en deien el Correu de Capellades. Al tartaner, el renom li venia precisament de l’ofici que feia. Tenia un cavall al qual anomenava “Careto” i d’ell es va encomanar el motiu. Se’l devia estimar molt puix que sempre estava parlant amb ell. Cada dia, allà a les onze, quan es disposava a enganxar-lo ja començava el diàleg, –el diàleg o el monòleg perquè la bèstia mai contestava–.Bo i amansint-lo ja començava
–Vine, Careto, que ja és hora… Entra Careto… No tinguis por, Careto… Que t’ha fet mal, Careto, aquesta corretja?… Té, Careto, una garrofa…
Quan tenia la tartana a punt, invitava els passatgers, que s’esperaven, a pujar mentre cobrava el passatge. Aleshores ell s’enfilava pel davant i fent petar la tralla deia:
–Arri, Careto!…
I mentre durava el trajecte la “conversa” amb el cavall anava continuant, bo i advertint el “Careto” de qualsevol obstacle que pogués trobar a la carretera.
–No badis, Careto, que ve una tartana… Au, afanya’t, Careto, que hem d’arribar a l’hora… Trota, trota, Careto, què diran aquests senyors. No et fiquis en aquella rodera, Careto, que no en sortiríem… Fes pas, Careto que ve el carro del Patera… quin tronc de mules més pinxes, eh, Careto… Booo!, Atura’t, Careto, que ha de baixar la mestressa del molí de la Boixera… Tornem-hi, Careto, arriii… Recorda’t que a la Pobla hem de tornar a parar, Careto, que ha de pujar la Margarida de Cal Frare.
I així tota l’estona mentre durava el viatge. No cal pas insistir més, ja es veu ben clar perquè li deien el Careto. Per a ell, la tartana i el cavall ho eren tot. Tant era així que l’home estava convençut que el tren hauria de plegar perquè mai no podria donar el bon servei que ell i el Careto donaven als viatgers. A més a més deia:
–Qualsevol dia, corrent com corre, caurà daltabaix d’un pont o un terraplè i tothom tornarà a la tartana…
Pobre il·lús. El temps el va convèncer del seu error i a la fi es va haver de vendre la tartana i el Careto.”
