Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1884-1950
Vegeu EL CAFÈ DEL CÀNDIDO
Càndid Teixidó i Corbella (Bellpuig, 13-2-1869 – Igualada, 31-7-1948) aprenent de sabater, cafeter, transportista i comerciant de farratges. Casat el 21-5-1893 a Santa Maria amb Joaquima Gomis i Sales, morta el 25-9-1894 (calentura tifoidea). Eren pares de Carmeta Teixidó i Gomis (Igualada, 1894) casada amb Joan Basas i Tomàs. Casat de nou a Santa Maria el 6-6-1895 amb Maria Martí i Bagués (Igualada, 1876) pares de Rosa, Maria, Pilar, Pepita i Manuel.
A finals segle XIX va llogar el Café Nuevo, rambla St. Isidre, 18 i c/ Nou, 39. Va ser conserge del Círculo de la Unión Republicana. El 1936 tornava a ser viudo. Va ser un actiu militant republicà radical i molt amic del dirigent Alejandro Lerroux (ell l’anomenava Candru i la família en conserva diverses cartes). Va continuar el negoci de transport i farratges la seva filla Maria Teixidó i Martí (Igualada, 1898) casada amb Gregori Turmo i Tonera (Candasnos-Osca), xofer. El seu magatzem era a l’actual Àngel Guimerà, 4.
Als 14 anys va quedar sense mare, va venir a Igualada on feia d’aprenent de sabater, va llogar el Café Español (rambla St Isidre, 18 i c/ Nou, 39). Va ser conserge del Círculo de la Unión Republicana fins el 1915 que va entrar de cafeter al Mercantil, on va ser molt popular, després d’ell en va ser cafeter el Picolín. En deixar de fer de cafeter es va dedicar plenament als farratges.
El llibre Renoms igualadins, ens ofereix un retrat del personatge: “De Càndidos n’hi havia dos ací a Igualada i tots dos ben coneguts, l’un, del qual ara ens disposem a parlar, era cafeter i tenia l’establiment a la Rambla. Se’n deia el Cafè Espanyol però tothom l’anomenava Cafè del Càndido. A més del Cafè a més negociava amb farratges que portava de terres urgellenques amb els seus carros tirats per poderoses mules. D’anada, per no anar de buit ho aprofitava per portar calç i altres matèries cap a les comarques de la Segarra i l’Urgell.
Era republicà i un dels més significats de la ciutat.
Un dia, tot venint cap a Igualada, plovia a bots i barrals i les rieres anaven creixent per moments. Un cotxe va intentar travessar el pas del Ganxo –on aleshores no hi havia pont– i es va veure molt compromès puix que la riera se’ls emportava; sort va tenir de les mules del Cândido que la casualitat va voler que en aquells moments es trobessin a l’indret del Ganxo. Les van enganxar al cotxe i així el van poder rescatar de la rierada.
En aquell cotxe hi viatjava Don Alejandro Lerroux, el qual va remerciar molt expressivament el favor que el Càndido li havia prestat. La seva alegria, però, va augmentar molt més a l’assabentar-se que eren “correligionarios”. D’aquell dia estant el Càndido va ésser el cap del Partit Radical del Districte i entre ell i el “Quefe Nacional” sempre més hi va haver bona amistat i relació. Tant fou així que en aquells dies la muller del Càndido va infantar una criatura i Don Alejandro va ésser nomenat padrí de Fonts Baptismals del nou nat. Va agrair molt la finesa i tot i que era anticlerical no va posar cap inconvenient en concórrer a la cerimònia religiosa. Va escoltar molt atent les paraules del sacerdot i es va comprometre a complir totes les obligacions que l’Església recomanava als padrins dels infants batejats.
“Lo cortés no quita lo valiente”!…”.
