Apareix al llibre “Renoms igualadins”
Anys d’ús: 1855-…
També conegut com EL BOT
Carles Fàbregas i Vidal (Tàrrega, 1833) es va establir a Igualada el 1855. El va succeir el seu fill Carles Fàbregas i Bernera (a) Bot (Igualada, 1861) casat amb Eulàlia Palau i Simó (Igualada, 1868).
El seu fill Carles Fàbregas i Palau (Igualada, 4-6-1889), manyeria i foneria, c/ Òdena, 23, 25 i 27, casat amb Càndia Vives i Claramunt (Igualada, 18-5-1893). De la seva foneria són les columnes de la Caixa a la rambla Gral. Vives, 2, i les baranes de ferro colat dels balcons de casa seva.
El seu fill Miquel Fàbregas i Vives (Igualada, 29-9-1924 – 23-2-2017) es va casar amb Anna Mª Baliu i Cairòs (Igualada, 12-4-1935). Els seus descendents amb el nom de “Fundición Dúctil Fábregas” han portat el nom d’Igualada per tot arreu, gravat a les tapes de clavegueres i de tota mena de serveis, embornals, fonts públiques, etc. A inicis del segle XX, políticament eren godonistes, o sigui del Mercantil i per tant de La Canal. (JFV)
El llibre Renoms igualadins, 1984, pàg. 44 ens explica més detalls del personatge: “El seu nom era Carles Fàbregas i vivia al carrer d’Òdena; en la mateixa casa tenia els obradors de manyeria. De caràcter molt alegre es feia estimar de tothom. Sempre estava disposat a fer una broma i a acceptar-la somrient. La facècia que anem a relatar la va gastar a uns parents seus, els propietaris de l’Hotel Espanya, més conegut per Cal Serrador. En certa ocasió, els amos d’aquest hotel es van decidir a fer obres de reforma a casa seva. Algú va titllar de poc previsor el mestre d’obres pel fet de deixar la teulada completament destapada un dissabte. D’això se’n va fer conversa a les taules del Casino, a la qual cosa el contractista va contestar que no hi havia por de res, tota vegada que passaven una ratxa de dies serens i abans no canviés el temps ja tornaria a estar tapada.
Però el Carlos, que sempre estava a punt per a xerinoles se’n va empescar una:
Resulta que els amos de cal Serrador, pare i fill, tenien el costum d’anar al cinema Mercantil totes les festes a la tarda, i sempre ocupaven les mateixes butaques. Al bo de la sessió, el Carlos demanà al cafeter un paraigua; el mullà ben mullat bo i avisant els amics de la tertúlia que estiguessin atents si volien riure. Ell, amb el paraigua regalimant entra al cinema i es posà prop dels Serradors i fent com aquell que no ho diu a ells, exclama:
–Com plou!… Fa anys que no havia vist un xàfec com aquest!…
Els Serradors, pare i fill, s’aixecaren d’una revolada bo i pensant en la teulada que tenien descoberta. Emprengueren a córrer cap a casa per veure què hi podien fer. Van travessar el jardí, el passatge i fins que van ésser a la Rambla no van parar. Allà es varen adonar que el cel era ben serè!…
Quan es van girar es van adonar del Carlos i els seus contertulis que reien sorollosament.
Aleshores, ells se’n tornaren a la butaca tot rondinant…”
